Ricardo Piñero reflexiona en aquest article sobre la societat del cansament i el seu rebuig a l’espera: “No tinc res en contra d’allò que, per la seva pròpia condició, és instantani. L’efímer té un valor indiscutible, com el té també allò permanent […]. Ara bé, una cosa sí que tinc clara: la major part de les coses interessants es donen en temps que requereixen una extensió profunda, que s’allarguen tant com alguns moviments de les simfonies de Mahler”.